San Francesc Ferrer Guardia

Molts anarquistes, a pesar de ser ateus, no paraven de glosar els actes i d’elogiar la figura d’un martir. El seu nom era Francesc Ferrer Guardia, ideòleg de l’escola moderna i condemnat a mort -injustament- pels incidents de la Setmana Tràgica.

Des de les pàgines de El Selfactinero (Ja en vam parlar ací d’esta publicació), els anarquistes alcoians li van retre l’homenatge que mereixia:

ferrer

Per cert, ahir no vaig publicar cap retall. Vaig tindre un dia de treball 100% analògic, com al segle XX, i no podeu imaginar quin goig 🙂

Les coses canvien… només de vegades

Rerum Novarum, la primera encíclica d’ambit social de l’Església catòlica, va ser publicada pel Papa Lleó XIII el 1891. Per als que no sàpiguen llatí, “Rerum Novarum vol dir ” de les coses noves”. Està adressada als obrers i s’ha interpretat com un intent -quasi desesperat- per frenar la influència que les noves cultures polítiques, obreres o democràtiques d’arrel republicana, estaven tenint entre la gent treballadora.

Molts homes i dones havien deixat de banda l’Església. Dit d’una altra forma: van canviar la misa pel miting o l’organització de vagues. Esta situació explica una de les principals conseqüències de la Rerum Novarum: la creació dels cercles catòlics d’obrers. El d’Alcoi -el “Ciri”- fou un dels primers i encara té activitat.

L’estratègia del papat, en principi, pareixia perfecta. La creació d’estos nous espais de socialització podien fer front a la força creixent de socialistes i anarquistes. El problema es que no era tan fàcil fer desaparéixer les tradicions d’alguns dels membres dels cercles catòlics. Açò va passar al Ciri d’Alcoi el 1903:

saladisimo

La vaga de filadors de 1915 (I)

Les vagues formaven part del dia a dia dels alcoians i alcoianes. Només cal buscar en qualsevol hemeroteca digital per adonar-se de la quantitat de protestes i reinvidicacions. Ací tenim un petit exemple de 1915, que ilustra l’estratègia de la patronal:

vaga1015

Este punt, el de l’augment desproporcionat de jornals també es va poder llegir a El Imparcial:

vaga1015

Continuaré buscant més notícies sobre este conflicte laboral.

 

 

Col·laboració tipogràfica (I) i la guinda: anarquistes italo-americans recorden el Petroli

Quan vaig començar este blog, fa un mes i pocs dies, el meu objectiu era – i és- plenar un buit a internet: que la història d’Alcoi tinguera més visibilitat. Són poques les webs que s’ocupen d’este tema. Una d’elles és Tipografía la Moderna, una revista que recomane des de ja i que toca tots els aspectes de l’alcoiania cultural amb rigor, humor i un poc d’irreverència.

Els vaig enviar un mail amb un enllaç de este blog, per si era de l’interés dels autors. La resposta d’un d’ells em va sorprendre gratament, perquè em convidava a col·laborar amb la revista. Després d’un breu intercanvi de mails, la cosa va quedar així: cada setmana elegiré un post i l’ampliaré per a la revista. La cosa ha anat molt bé i ja podeu llegir la versió ampliada de la história que vaig dedicar al Petroli i el seu ressó a la premsa dels Estats Units.

Els fets estan en el passat, però no per això són immòbils. Sempre es poden trobar noves interpretacions o fonts, i això és precisament el que faré cada dijous, després de que aparega la col·laboració en la Tipografia: donar-li un nou enfocament a les dos històries que he contat.

A la versió ampliada he escrit que no sabem ben bé la repercussió que tingué el Petroli. Be, ens podem fer una idea. Als cercles anarquistes dels immigrants italians, per exemple, Alcoi encara es recordava més de trenta anys després. Com a prova tenim este diari:

alcoi-ita

És un article sobre política espanyola i les possibilitats que tindria la implantació de la segona república al país. Com podeu comprovar, no estem sols en la cita -en un altre lloc de l’article, l’autor parla dels 6.000 proletaris que es van alçar a Alcoi-, però queda clar que no es podia parlar del 1873 espanyol i no referir-se, encara que siga breument, a la nostra ciutat.