Una excursió a la Font Roja

No sé molt bé per què, però la majoria de cicles de conferències o congressos científics o professionals sempre finalitzen amb una visita de tipus cultural o, fins i tot, una excursió a un paratge natural. Ja sé que no es moment de parlar de la meua vida privada, però en tots els congressos de historiadors als que he anat, sempre ha estat inclosa una activitat d’eixe estil.

En 1926 la idea era molt similar. La Real Fàbrica de Panys organitzà un cicle de conferències de Pablo Rodón, un tècnic tèxtil. Després de parlar sobre diverses innovacions, els assistents encara van tenir ganes de pujar a la Font Roja. Fixeu-vos en les pintes:

fontrocha

Sí, la gent anava caminant pels entorns naturals… En traje! Fa tres anys, en un congrés que es va celebrar a Granada, vaig vore com un company pujava fins El Veleta amb el seu traje complet. I parlem del mes de setembre.

Ací tenim dos fotos més:

fontrocha

fontrocha

Fàbriques com catifes de cultiu. Cavanilles i Alcoi

Antonio Cavanilles és, sense dubte, un dels grans noms de la il·lustració valenciana. Va destacar com a botànic i també com a observador de la realitat natural, económica i social de les nostres terres. Un dels seus llibres més famosos es “Observaciones sobre la historia natural, geográfica, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia“. Sí, pareix que no va pensar en un títol més curt.

En el llibre, publicat a les acaballes del segle XVIII, fa unes delicioses descripcions sobre l’entorn natural de les principals poblacions del regne de València. Açò és el que diu sobre Alcoi:

cavanilles01

Com veieu, la toponímia continua intacta, i es poden indentificar alguns dels llocs citats per Cavanilles. L’autor, a banda de descriure amb minuciositat les merevelles naturals del nostre entorn, també es va fixar en el gran desenvolupament industrial de la vil·la alcoiana:

cavanilles01

El llibre es pot consultar en part al Google Books. Si teniu temps, paga la pena fer una ullada.

El camp alcoià

008retalls

El progrés moltes vegades és incompatible amb la natura o l’entorn. La protecció dels nostres espais naturals està fora de qualsevol dubte. Son un valor afegit per la ciutat i els seus ciutadans. Si heu tingut l’oportunitat d’exercir com a “guia” local amb algun amic o conegut, sabreu del que estic parlant. Alcoi perdria molt -moltíssim- sense la Font Roja, la Mariola, el Barranc del Cint, el Salt o el Racó de Sant Bonaventura.

Això és el que pensava Francisco Mompó en un article que es va publicar a La Libertad de Madrid. L’autor assegurava que Alcoi no era una ciutat bonica, però que el seu entorn, en canvi, era d’una bellesa incomparable. També deia que pagava la pena fer l’esforç de caminar per la serra i gaudir de la serra y de muntanyes com el Montcabrer o el “Menechador” (sic).

Penseu que estem a una època on el turisme de masses no existia. Els turistes rurals eren, habitualment, persones amb poder adquisitiu que visitaven el camp alcoià amb traje i barret. Com podeu imaginar, els accessos no serien fàcils. Això explica que Mompó fera, al final del text, una crida per ajuntar progrés i natura:

Construir una carretera que llegara hasta el corazón de Mariola, con derivaciones conducentes a los lugares que en plena serranía ofrezcan alguna atracción, constituiría un acierto muy grande, por cuanto aumentaría la afuluencia de turistas y veraneantes, con el consiguiente beneficio para el comercio local.

Mire, millor no, senyor Mompó. Com podeu comprovar la idea de omplir de turistes el nostre benvolgut entorn no va sortir l’altre dia.