El nostre Bankia

Crec que no fa falta dir res més. Ésta es la notícia que confirmava que la caixa d’Alcoi no era un negoci ben encarat. Era l’any 1994.

rei-41

 

Anuncis

L’economat de la Reial Fàbrica de Panys

A pesar de que Espanya no va participar a la Primera Guerra Mundial, la guerra sí va entrar al país. En els quatre anys que va durar, hi hagué un debat entre els partidaris dels dos bàndols (francòfils contra germanòfils) i unes conseqüències econòmiques nefastes: després d’una primera etapa de creixement, degut sobretot a la venda de matèries primeres als bel·ligerants, la inflació va alcançar un nivells quasi insoportables. Per altra banda, les subsistències començàven a esgotar-se. Calia fer alguna cosa, com esta iniciativa de la Reial Fàbrica de Panys d’Alcoi:

rom-alc

La noticia la he trobada a La Acción del 5 de març de 1916.

El comerç del centre

… era el comerç d’Alcoi. Se’n recordeu d’esta enquesta que vaig publicar fa unes setmanes? Bé, ahir vaig trobar els resultats.

prensa_0140 (1) - enquesta

107 anys després podem extraure algunes conclusions: en primer lloc, que el centre d’Alcoi estava viu no, el següent. No només concentrava la major part de la població (entre altres coses perquè hi havia barris que no existien), sinó que a més a més era l’arteria comercial de la ciutat. Els carrers Sant Llorenç (antic Polavieja i el Mercat), Sant Nicolau i l’Avinguda del País Valenciá (Avinguda d’Aracil) estaven plens de tendes i establiments.

Imagine que els que ja teniu una certa edat podreu identificar algun comerç de tota la vida. Jo només en conec dos: el Cinematógrafo Calderón, que imagine que sería el teatre/cine Calderón i la drogueria El Moro.

Com sempre, vos recorde que el Heraldo de Alcoy está disponible a la web de Premsa Històrica del Ministeri d’Educació.

Les primeres màquines a Alcoi (II)

002retalls

La construcció d’una màquina de filar a Alcoi seria tot un esdeveniment. Al periòdic es conta que dos membres de la fàbrica de panys van anar a Cadis -un viatge que en el segle XVIII portaria dies, si no setmanes- per a veure de primera mà com funcionaba la esmentada màquina. Les peçes encaixaren bé i l’enginy funcionaba a la perfecció. Bé, almenys és el que es diu a la crònica. No sabem si aquestes van ser de les primeres màquines tèxtils importades a Alcoi. Sense estar 100% segur, crec que podria ser així, perquè no va ser fins el 1785 quan s’introduiren les màquines de vapor a Catalunya. És lògic que només uns anys després estigueren en altres nuclis industrials de la península.

El fragment escollit ens parla dels costos socials i laborals que tingué la implantació de la màquina: les 10 o 12 dones que habitualment treballaven als telars, foren sustituides per només dos jornalers. Aquesta novetat crearia desencís entre la població, que poc a poc aniria adonant-se de que les màquines eren l’enemic. Invertir en maquinària representaba un augment dels beneficis i, al mateix temps, menys dependència de mà d’obra. Ací tenim un bon exemple:

003retalls

El treball de 12 operaris equivalia a la força d’una altra màquina i la supervisió de dos homes i un xicon d’uns 10-12 anys. La producció de panys va augmentar als darrers anys del segle XVIII i, per altra banda, el putting out system començà una ràpida davallada. Només uns anys després, molts d’aquestos camperols -que ja no tenien un ingrès extra- i treballadors del tèxtil, es van unir per cremar i destruir la maquinària que els havia conduit a la misèria. D’això ja en parlarem un altre dia.

Les primeres màquines a Alcoi (I)

Quan la fàbrica de panys d’Alcoi encara no tenia el títol de Reial, un reconeixement que no arribà fins l’any 1800, aquesta institució era, sense cap dubte, el motor de l’economia alcoiana. La seua seu es trobava (i es troba) a la casa de la Bolla, al carrer Santa Rita. Per cert, l’agrupació Textil Alcoyana, l’hereu de la fàbrica de panys, conserva un dels arxius privats més importants i rics per entendre el funcionament d’aquest tipus de associacions gremials. Crec que ja és hora de fer una visita…

Els orígens de la industrialització a Alcoi van ser estudiats fa més de 40 anys per Rafael Aracil i Màrius Garcia Bonafé. En el seu article, que es pot consultar a la xarxa, es troben les següents hipòtesi o línies d’investigació:

  1. Alcoi va ser un dels nuclis de la industrialització a Espanya a partir de la segona meitat del segle XVIII.
  2. Cap a l’any 1730, Alcoi era una població eminentment agrícola. Des d’aquest any i fins 1764 es produiren una sèrie de canvis als sectors productius que transformaren la fisonomia de la ciutat per a sempre.
  3. Segons els autors, els últims decenis del segle XVIII estan caracteritzats per un desacceleració de la industrialització, però això no vol dir que s’aturara.

El procés, com podeu imaginar, era ja irreversible. La proba la tenim a una notícia publicada al Correo Mercantil de España y sus Indias el 14 de gener de 1793. En aquesta entrada comentarem només el primer paràgraf, i deixarem els altres per més endavant.

001retalls

Un gremi és, per definició, una organització econòmica tancada i jerarquitzada que té el control d’una activitat concreta. Per exemple, a l’Alcoi de l’any 1793, només els mestres adherits a la Fàbrica de panys podien ser propietaris d’un taller. Els mestres formaven part del grup urbà més privilegiat, és a dir, d’una incipient burgesia. Els oficials i aprenents es trobaven en un nivell inferior. Tenien formació i estaven qualificats, però el títol de mestre era molt difícil d’aconseguir. Els gremis no afavoreixen la competència interna. Dit d’una altra forma, un oficial podia romandre al mateix lloc durant tota la seua vida laboral.

A la notícia també es parla d’un “grande número de mugeres i niñas” que s’encarregaven de les tarees més dures: teixir, cardar o netejar la llana i les confeccions. No cal dir que, pel fet de ser dones i xicones, el seu sou era molt baix, gairebé insignificant, la qual cosa era un avantatge per als productors.  La divisió del treball també s’estenia a la resta de pobles propers a Alcoi, una circumstància que confirma la situació de privilegi de la nostra ciutat a la meitat nord de la província d’Alacant i, fins i tot, a algunes poblacions del sud de la de València. Una altra qüestió a tenir en compte és el desenvolupament del putting out system als pobles de la “contornà”, com diem ací. El putting out system és un indicador de que la transició entre el sistema gremial i l’industrial estava en marxa. En aquest cas, un grup de capitalistes -els mestres panyers alcoians-, facilitaven les matèries primeres a les famílies camperoles de, posem per cas, Agres o Alfafara que tenien a casa un telar manual. Una volta feta la feina, el capitalista arreplegava el producte i donava una remuneració als camperols. Es tractava d’un treball que complementava els ingresos de les collites, i segurament, en moltes ocasions, era l’única forma de rebre un sou de forma més o menys regular. A la notícia s’explica perfectament les característiques d’aquest sistema.

La divisió del treball, però, tenia un problema. Els mestres panyers sabien que hi havia una altra forma d’augmentar més encara els beneficis: la maquinització era la solució. El pròxim dia parlarem de les conseqüències que va portar aquesta transformació.