Col·laboració tipogràfica (IV) i la guinda: el Peladillas

Esta setmana he escrit el que potser és el millor article en Tipografía la Moderna. Les peladilles no són el meu dolç favorit, però indubtablement són “Marca Alcoi”. Quan vaig escriure el post al blog vaig saber de seguida que podia estirar el tema. I el resultat no està mal.

La guinda no té res a veure amb este dolç tan alcoià. Bé, més o menys. Atenció a esta notícia de 1893:

peladillas

Anuncis

Una victòria invisible

L’altre dia, mentre escoltava el partit de l’Alcoyano, em vaig adonar de que encara no havia escrit cap article sobre el Deportivo al blog. Tal volta havia evitat el tema fins ara perquè, fa uns anys (tampoc tants) col·laborava totes les setmanes en Ara Multimèdia amb un article sobre l’Alcoyano. Serà que estava un poc cansat del tema…

Hui, fent una búsqueda rutinària per trobar nous retalls per al blog, m’he topat amb dos notícies sobre la primera victòria del Deportivo sobre el Reial Madrid en lliga. Fixeu-vos com apareixia en El Mundo Deportivo, el diari esportiu més antic que continua viu:

alc1

Com podeu observar, la derrota del Madrid era la quarta en importància. Destacaven primer els equips catalans -l’Espanyol, el Sabadell, el Nàstic i el Barça. Ja després s’ocupaven del Madrid. Era 1948, que no ho he dit. Si avancem 67 anys, tots sabem que una derrota del Madrid en el Camp del Collao seria portada obligatòria no només al Mundo Deportivo, sinó a la resta dels diaris esportius. S’ha de dir que, en la dècada dels 40 (i dels 50 i, inclús, part dels 60), el futbol era important, però encara no havia aplegat a l’estatus de pseudo-religió que té actualment. També és interessant afegir que el Reial Madrid només va guanyar una Copa del Generalísimo durant els anys 40. No era ni molt menys una potència, i l’Athletic Club de Bilbao o el FC Barcelona tenien millors plantilles. Eixe any, l’Alcoyano va quedar un lloc per damunt del Reial Madrid.

Com eren les cròniques futbolístiques? L’estil era molt més descriptiu -un detall que s’agrairia en els temps que corren- i la veritat és que no hi havia lloc per a banalitats o aspectes que poc o res tenen a veure amb l’esport.

alc1

La crònica que he trobat a l’ABC és un poc més llarga:

alc1

És una primera part típica, de les que hem gaudit amb certa freqüencia al camp. La segona part va ser encara millor. Un partit per a enmarcar, però que per circumstàncies de la vida va passar desapercebut.

alc1

El tèxtil alcoià de 1940

Posem-nos en perspectiva: per a celebrar el primer any de la victòria de les tropes de Franco, la premsa buscava notícies que confirmaren la recuperació d’Espanya després del que es calificava, entre altres apel·latius, com “dominació roja”. I direu: ara parlarà d’Alcoi.

Alcoi, una de les últimes poblacions en ser ocupades per les tropes franquistes. Alcoi, un dels motors de l’exèrcit republicà. Alcoi, una ciutat històricament d’esquerres que ara, segons un reportatge de l’ABC, estava contribuint a la -molt feble- economia nacional.

tresmin

L’autor donava estes xifres de producció tèxtil:

  • Una capacitat de produir huit milions de vestits de dona.
  • Quatre milions de prendes per a l’exèrcit.
  • Huit millions de metres de teixits per a homes.
  • Vint-i-quatre milions de metres per a prendes femenines.
  • Cada tres minuts, una camiseta.

Totes estes dades, per descomptat, sense cap font o referència estadística. No feia falta, veritat?

A l’article s’expliquen les funestes conseqüències de la col·lectització i del terror roig en general. Una vegada més, però, la unió dels fabricants va aconseguir el que pareixia impossible: que la música de telers no parara.

tresmin

Sense abandonar el to èpic de l’article, l’autor conclou amb unes línies finals que es podrien aprofitar per a un comentari de text:

tresmin

“Ací hi ha faena” seria el títol perfecte. Sí, també hi havia discriminació salarial entre homes i dones (més d’un 30% de diferència!), i un paternalisme obrer que encara està present a les nostres comarques.

Un dia qualsevol de 1901

Hi ha tret més identificatiu de l’alcoiania que la queixa pública? M’explique: les cartes al director del Ciudad (ara El Nostre) es van convertir, sense exagerar, en un nou gènere literari. I que dir del “Suya es la radio“, el programa de Ràdio Alcoi on els oients participen (cada vegada menys, això sí?)

Esta costum tan alcoiana tingué els seus antecedents fa més de un segle. Ja vam dir -no recorde en quina entrada- que el director del periòdic madrileny El Dia era alcoià. Què significa això? Una cosa molt senzilla: barra lliure per queixar-se de qüestions 100% locals, com esta carta al director publicada EN PORTADA:

DESDEALCOY

Este retrat pintoresc de la burgesia alcoiana de principis del segle XX es va veure trastocat per una serie de successos que ara es compartirien per Whatsapp:

DESDEALCOY

Si ens posem seriosos, és interessant vore el contrast (el gap que dirien els que parlen anglès) entre les classes dominant i treballadora. Esta última, com es pot apreciar, tenia un problema anomenat sinistralitat laboral.

El primer bombardeig

Fa ja unes setmanes parlàvem del quart bombardeig que la ciutat va patir durant la Guerra Civil. El retall de hui és doble:

2nbomb

Així informava La Vanguardia del bombardeig del 20 de septembre, amb un còctel de bones i males notícies. Era 1938 i la guerra ja estava (quasi) perduda. D’alguna forma, s’havia de insuflar optimisme en el bàndol republicà.

A la premsa estrangera, el to va ser molt més asèptic. Fixeu-vos en com tracta la notícia el francés Le Figaro:

2nbomb

Continuarem amb els altres bombardejos.

Saviesa alcoiana a la guerra

Lo que sucede es que el mundo adelanta, pero nosotros no adelantamos

Juan Gil-Albert va escriure, en prosa, sobre els seus primers dies com a propagandista al front de Terol, eixe indret on molts alcoians van perdre la vida lluitant per la República. Enmig del seu relat -ple de costumisme, realisme i una certa malenconia-, supose que no va poder evitar la inclusió d’esta sentència.

El comerç del centre

… era el comerç d’Alcoi. Se’n recordeu d’esta enquesta que vaig publicar fa unes setmanes? Bé, ahir vaig trobar els resultats.

prensa_0140 (1) - enquesta

107 anys després podem extraure algunes conclusions: en primer lloc, que el centre d’Alcoi estava viu no, el següent. No només concentrava la major part de la població (entre altres coses perquè hi havia barris que no existien), sinó que a més a més era l’arteria comercial de la ciutat. Els carrers Sant Llorenç (antic Polavieja i el Mercat), Sant Nicolau i l’Avinguda del País Valenciá (Avinguda d’Aracil) estaven plens de tendes i establiments.

Imagine que els que ja teniu una certa edat podreu identificar algun comerç de tota la vida. Jo només en conec dos: el Cinematógrafo Calderón, que imagine que sería el teatre/cine Calderón i la drogueria El Moro.

Com sempre, vos recorde que el Heraldo de Alcoy está disponible a la web de Premsa Històrica del Ministeri d’Educació.