El Petrolio, vist des dels Estats Units

Els successos del Petrolio van arribar fins els Estats Units. En realitat, no es tracta d’un fet tan sorprenent, ja que les agències de notícies ja existien al 1873. Siga com siga, ací van alguns retalls:

alcoi-mass

Al mateix New York Times es feien creus davant de la barbarie d’Alcoi. A l’article es parla dels “decent Spaniards” (És a dir, els espanyols decents). Està clars que els alcoians no estàvem dins d’eixa categoria, al menys al 1873.

Horrible atrocities in Spain. Així va titular un diari de Carolina del Sud el que va ocòrrer a la nostra ciutat. Posem, com a exemple, l’últim paràgraf, on es donen detalls de totes les atrocitats que, suposadament, es van cometre:

alcoi-mass

I finalitzem amb els “Spanish Horrors“. En aquest fragment -perdoneu la qualitat, és el que hi ha-, el cronista diu, entre altres coses, que el paper de les dones alcoianes en la massacre va ser rellevant. I conclou amb una anàlisi que relacionava el temperament dels espanyols -alcoians inclosos- i la seua afició a les corregudes de bous.

alcoi-mass

Fàbriques com catifes de cultiu. Cavanilles i Alcoi

Antonio Cavanilles és, sense dubte, un dels grans noms de la il·lustració valenciana. Va destacar com a botànic i també com a observador de la realitat natural, económica i social de les nostres terres. Un dels seus llibres més famosos es “Observaciones sobre la historia natural, geográfica, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia“. Sí, pareix que no va pensar en un títol més curt.

En el llibre, publicat a les acaballes del segle XVIII, fa unes delicioses descripcions sobre l’entorn natural de les principals poblacions del regne de València. Açò és el que diu sobre Alcoi:

cavanilles01

Com veieu, la toponímia continua intacta, i es poden indentificar alguns dels llocs citats per Cavanilles. L’autor, a banda de descriure amb minuciositat les merevelles naturals del nostre entorn, també es va fixar en el gran desenvolupament industrial de la vil·la alcoiana:

cavanilles01

El llibre es pot consultar en part al Google Books. Si teniu temps, paga la pena fer una ullada.

Casimiro Barello Morello

Si algun dia passejeu entre els carrers El Camí i Dr. Guerau, és fàcil que vos passeu pel carrer Casimiro Barello Morello, un nom que a molts alcoians ens resulta familiar. Barello era un jove nascut al nord d’Itàlia, al Piamont, que va sentir la crida de la Verge Maria i Jesucrist i va marxar de peregrí per Europa. Pareix que la seua missió era aquesta: recórrer el món i visitar les esglésies que es trobava pel camí.

Quan arribà a Alcoi, al febrer de 1884, estava malalt de tifus i va ser acollit pel pàrroc de l’església de Sant Jordi. Uns dies després, el 9 de març, va morir. Els seus restos descansen al santuari del patró de la ciutat.

La història, que aparentment no passaria de ser una anècdota, va tindre una certa rellevància a nivel nacional i internacional i Alcoi es va plenar de peregrins que volien contemplar, en primera persona, les restes del jove italià. La notícia també va a arribar a L’Esquella de la Torratxa, una de les publicacions satíriques més importants de Catalunya i l’Estat espanyol. Quan només havien transcorregut unes semanes des del luctuós success, un redactor de la revista no podia ocultar la seua sorpresa: Alcoi, una ciutat famosa per la seua lluita obrera, ara veneraba el cos d’un jove al que molts comparaven amb un sant:

casimiro

L’Esquella era una publicació increïblement mordaç i anticlerical. No va poder evitar fer broma amb la mort de Casimiro:

casimiro

Es tracta d’un esdeveniment que, encara hui, continua estant d’actualitat. Els devots i les devotes de Casimiro Barello Morello fan una misa cada mes per la seua beatificació. De moment ja es venerable, un dels pasos previs per ser sant, segons l’església catòlica.

L’Esquella s’afirmava amb rotunditat que “si el poble [d’Alcoi] s’empenya, serà sant”. De moment, crec, tocarà esperar.

La “papereria” Espí de 1878

Imagine que, quan erem menuts i adolescents, tots teniem la nostra papereria per a comprar tot els que ens demanaven a la classe de plàstica: cartolines, paper de dibuix A4, paper barba, un llàpis HB 2 (Ara que ho pense, vaja nomenclatura més política, no?), etc. Curiosament -o no- prop de tots els centres educatius hi havia, com a mínim, una papereria. Jo, que vaig estudiar deu anys al col·legi Sant Roc, reconec que la papereria Mariola em va salvar més d’una vegada. Això de comprar el que em feia falta per a plàstica es va convertir en un clàssic de la meua etapa educativa.

Hui vos presente un anunci publicitari, que va sortir fa exactament 137 a El Serpis. Fixeu-vos que, a banda del material de dibuix (encara que pareix més orientat a professionals i oficinistes), també es podia trobar un paper de fumar de qualitat.

papereria

Vos recorde que El Serpis -i altres periòdics alcoians de finals del XIX i principis del XX- es poden trobar a la web Premsa Històrica del Ministeri d’Educació.

Alcoi i la Primera Guerra Mundial (I)

Hui comence una sèrie de posts que tenen un nexe comú. Encara que Espanya no va participar en la Primera Guerra Mundial, este conflicte va ser seguit amb atenció per gran part de la intel·lectualitat del moment i la premsa. Penseu que, a vegades, el que buscava el públic lector era seguir una narrativa, una història que molt sovint adoptava les formes d’un relat èpic.

En estos ambients periodístics, intel·lectuals i polítics es van crear dos grups: els germanòfils, favorables a la victòria d’Alemanya i Austria-Hongria. Eren, per dir-ho clarament, els conservadors. Els aliadòfils donaren suport a països com el Regne Unit i, per damunt de tots, França. Este grup considerava que estes nacions representaven els valors republicans i democràtics. Tal volta estic fent una explicació massa senzilla, però espere que s’entenga.

Quan la guerra va finalitzar, després de més de quatre anys de lluites interminables, els aliadòfils van celebrar la victòria aliada com si fóra seua. De fet, a moltes ciutats de l’Estat es van organitzar manifestacions de suport, es penjaren banderes tricolors franceses als balcons i, fins i tot, bandes de música interpretaren La Marsellesa sense descans.

Si penseu que Alcoi va ser una excepció, esteu equivocats. Al periòdic La Lealtad, de ideologia conservadora, es va publicar, en novembre de 1918, un editorial molt crític amb el que els aliadòfils alcoians van fer:

mani-alcoy

En pròximes entregues comentaré altres notícies relacionades amb Alcoi la Gran Guerra. Ah, per cert, La Lealtad -i molts altres periòdics- es poden consultar a la hemeroteca de la Biblioteca Municipal d’Alcoi.

D’un xiquet i una capa que es van perdre, i d’una taula de joc

A vegades és molt senzill comprovar la importància de la indústria (o protoindústria) tèxtil alcoiana. Només cal llegir la prensa de mitjans del segle XVIII. El Diario noticioso era una mena de El Gratis del Madrid del Setcents. La gent, si perdia qualsevol cosa, deixava un avís. Com la d’este xiquet que es va perdre i que portava roba feta a Alcoi.

niñoalcoy

Com podeu imaginar, la qualitat seria fàcil de reconèixer. Eixe mateix any, el 1758, una persona va perdre una “capa nueva feta amb pany d’Alcoi. Desconeixem si la va poder recuperar…


capalcoy

I per concloure, una taula per a jugar a cartes amb un tapet de pany d’Alcoi. Sí, al 1761 ja existia l’equivalent del nostre zoco radiofónico.

ebanista

Ridaura i Sant Jordi

Ridaura no és només el nom d’un carrer de la Zona Nord. És el cognom d’un dels escultors alcoians més reconeguts a nivell nacional. Una de les seues obres estava a l’esglèsia de Sant Jordi. Ací podem vore-la de dalt a baix, en una fotografia de 1916:

ridaura

I dic bé: es podia vore, però va ser destruïda a la Guerra Civil. Si sou devots de Sant Jordi, direu que la escultura encara existeix. Sí i no, ja que es tracta d’una reconstrucció.